Les peces exposades als museus, com qualsevol altre objecte d'aquest món, acusen el pas del temps. Algunes són més delicades, o més sensibles als agents ambientals (temperatura, llum, humitat...), segons els seus materials constitutius. I depenent de la seva procedència, de quina ha estat la seva història i les seves condicions de conservació, poden presentar problemes més o menys greus que a la llarga posin en perill la seva supervivència. La feina del restaurador és reparar o minimitzar en la mesura del possible aquests danys que presenten les obres, i detenir o ralentir al màxim els processos de degradació que sofreixen. Però a banda d'això, el restaurador també s'encarrega d'una tasca pedagògica, és a dir, de fer-les legibles a ulls de l'espectador. Quan es fa la reintegració de les zones perdudes de la capa pictòrica d'un quadre, no es fa per raons de conservació, sino per evitar que les llacunes interfereixin en l'apreciació de l'obra.
Molts cops tinc la sensació que quan algú contempla un magnífic quadre amb uns colors esplèndids en una exposició, pot cometre l'error de pensar que ha estat així des del dia que l'autor el va pintar... i no s'adona que hi hagut unes mans, gairebé sempre anònimes, que amb molta cura i paciència han retirat una gruixuda capa marronosa de vernís oxidat pel pas dels anys que amagava totes les tonalitats originals. O potser davant d'una àmfora grega algú pot pensar que es va trobar sencera i intacta, tal com es mostra dins la vitrina del museu, quan en realitat es van recuperar els diferents fragments del fons del mar i es va reconstruir escrupulosament reintegrant les parts perdudes... Penso que és important que el visitant prengui consciència dels tractaments pels quals passa una peça abans de mostrar-la al públic.
En aquest sentit, voldria destacar la interessant iniciativa del Museu Marítim de Barcelona de mostrar de cara al públic la restauració d'una obra pictòrica de grans dimensions, des de l'anàlisi dels materials i el diagnòstic preliminar de les degradacions fins a la reintegració pictòrica, tot això acompanyat de plafons amb fotografies i informació complementària dels diferents processos.
Molts cops tinc la sensació que quan algú contempla un magnífic quadre amb uns colors esplèndids en una exposició, pot cometre l'error de pensar que ha estat així des del dia que l'autor el va pintar... i no s'adona que hi hagut unes mans, gairebé sempre anònimes, que amb molta cura i paciència han retirat una gruixuda capa marronosa de vernís oxidat pel pas dels anys que amagava totes les tonalitats originals. O potser davant d'una àmfora grega algú pot pensar que es va trobar sencera i intacta, tal com es mostra dins la vitrina del museu, quan en realitat es van recuperar els diferents fragments del fons del mar i es va reconstruir escrupulosament reintegrant les parts perdudes... Penso que és important que el visitant prengui consciència dels tractaments pels quals passa una peça abans de mostrar-la al públic.
En aquest sentit, voldria destacar la interessant iniciativa del Museu Marítim de Barcelona de mostrar de cara al públic la restauració d'una obra pictòrica de grans dimensions, des de l'anàlisi dels materials i el diagnòstic preliminar de les degradacions fins a la reintegració pictòrica, tot això acompanyat de plafons amb fotografies i informació complementària dels diferents processos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada