Badalona 1939, la fi d'una guerra

Fa uns dies es va inaugurar al Museu de Badalona l'exposició temporal Badalona 1939, la fi d'una guerra.

Un vint-i-set de gener d'ara fa setanta anys les tropes nacionals entraven a Badalona. Aquest fet posava fi a la dura Guerra Civil, però per altra banda, encetava una encara més llarga etapa de càstig i repressió dels vençuts, com a tantes altres poblacions de Catalunya que havien donat suport al bàndol republicà.La mostra pren com a eix vertebrador l'anomenat "día de la victoria", i ens parla de l'abans i del després, de com es varen viure tant el conflicte bèl·lic com la primera postguerra a nivell local.

A més de mostrar alguns materials inèdits, com per exemple les fotografies aèries que feia l'aviació italiana quan bombardejava la zona, cal tenir en compte que gran part del material exposat (diaris de guerra, cartes des del front, fotografies, cupons de racionament, etc.) ha estat cedit pels propis badalonins i badalonines, alguns dels quals van viure aquests temps difícils en primera persona.

En definitiva, la mostra pretén ser un espai de memòria d'un període que sovint s'ha volgut esborrar o tergiversar, un homenatge als gairebé vuit-cents badalonins que van morir, ja sigui lluitant al front, durant els bombardejos, executats pel feixisme o en camps nazis a l'exili, i sobretot, un exemple d'allò que no volem que es torni a repetir mai.

El Castell dels Tres Dragons

Havia oblidat com m'agrada anar a veure exposicions el dissabte a primera hora de la tarda... Em provoca un plaer immens passejar silenciosament per les sales buides mentre imagino que la resta de barcelonins fan la migdiada. M'aturo, llegeixo i rellegeixo si fa falta, observo llargament un detall, retrocedeixo si em ve de gust, prenc notes... I això és precisament el que vaig fer ahir. 

Fa un parell de dies el Museu de Ciències Naturals va inaugurar una exposició sobre el magnífic edifici que allotja la secció de Zoologia: l'anomenat Castell dels Tres Dragons, obra de l'arquitecte Domènech i Muntaner. Es tracta d'un recorregut, il·lustrat amb fotografies, documents i escenografies, pels diversos usos que ha tingut, des que fou construït com a Cafè-Restaurant de l'Exposició Universal de 1888, fins avui. 

L'any 1892 el mateix Domènech i Muntaner es va encarregar de les obres de reforma perquè l'immoble es transformés en el Museu de la Història. Durant trenta-dos anys la planta baixa va acollir l'Escola Municipal de Música. El 1917 es va convertir en el Museu de Catalunya de Ciències Naturals, moment en què es va eliminar part de la decoració original a causa del canvi de gust de l'època. Tant l'edifici com les col·leccions que allotjava resultaren força malmesos per les bombes durant la Guerra Civil, i al llarg de tota l'etapa franquista es va mantenir en un estat deplorable, tot i que va acollir serveis socials i administratius com els menjadors de l'Auxili Social o la Borsa de Treball. Als anys setanta, coincidint amb un creixent interès pel patrimoni, se li va voler retornar la dignitat.

L'estació ferroviària de Canfranc (Huesca)

Tot i que no és una informació específicament relacionada amb la museografia, crec que és molt interessant l'article que es troba en aquest enllaç sobre la "rehabilitació" de l'antiga estació ferroviària de Canfranc (Huesca), emblemàtic edifici modernista d'interès no només arquitectònic sinó històric, per convertir-la en hotel (com no!)... Un exemple més de les barbaritats que es fan i es desfan en nom de la rentabilització d'equipaments... i de la més que dubtosa serietat d'alguns concursos públics d'atorgament de projectes.

La proposta museogràfica

La meva proposta de musealització d'un element té a veure amb les reflexions de l'article anterior al voltant del Museu de Zoologia. He tractat d'imaginar de quina manera es podrien exposar tots aquells esquelets i animals dissecats de manera que transmetessin alguna cosa més al visitant.

En molts casos es mostra un determinat animal dissecat, i al costat un esquelet de la mateixa espècie. Potser seria interessant de mostrar l'esquelet (amb suports de metacrilat transparent que no en perturbin la percepció), projectant a sobre una imatge de l'animal, o a l'inrevés, de manera que l'espectador pogués percebre com s'integren l'estructura òssia i l'aparença externa de l'animal tal i com el veiem. Això podria anar acompanyat d'algun tipus de mecanisme sonor que s'activés amb un sensor de moviment, emetent el so característic de l'animal (per exemple, el cant de l'ocell) o bé sons evocatius del seu hàbitat natural (la selva, el mar, etc...). També situaria al costat un interactiu en el qual s'oferís informació sobre els llocs del planeta on habita l'espècie en qüestió, el tipus d'alimentació, el seu sistema de reproducció i altres dades significatives, donant al públic l'opció de fer una consulta en més o menys profunditat, més o menys especialitzada i detallada, segons els seus interessos.

Museus del segle XIX?

Fa uns dies vaig visitar, després de molts anys de no fer-ho, el Museu de Zoologia i el Museu de Geologia de Barcelona, situats al recinte del Parc de la Ciutadella. Era un dissabte al matí. El Museu de Geologia estava desert... i al de Zoologia hi havia tres parelles anb nens i un noi (probablement universitari... perquè prenia apunts en un quadern de no sé pas què...).

L'exposició permanent del Museu de Zoologia és un seguit de vitrines amb esquelets, animals dissecats i provetes amb especímens entatxonats en formol (dedueixo), tot això acompanyat per cartel·les amb noms científics en llatí, que resulten força jeroglífiques per aquells (com jo) no especialistes en la matèria... En definitiva, resultaria l'escenari perfecte per rodar una nova versió de Dr. Jekyll & Mr. Hide... És evident que cal un replantejament, una modernització total per deixar enrere aquest model antiquat de museu mut amb olor de naftalina, que fa un esforç nul per establir una mínima empatia amb el visitant comú. Penso que la temàtica en sí és potencialment atractiva per a una gran varietat de públics...

El Museu de Geologia és més del mateix: vitrines i més vitrines de roques i minerals amb noms científics, sense gaires més explicacions... En un racó, un tímid interactiu (ja força desfassat i rovellat) mostra lleugerament el camí cap al qual s'hauria d'evolucionar. S'hi pot trobar informació, per exemple, sobre l'urani, la seva procedència, els seus usos i les seves conseqüències mediambientals. També cal dir que una petita sala mostra el tema de la fluorescència d'alguns minerals i els usos que se'n fan. Crec que aquesta és la direcció que cal seguir: mostrar al visitant que la geologia són més que quatre pedres velles i empolsinades en una estanteria, que té a veure amb molts temes de la nostra vida quotidiana, del món actual: les centrals nuclears, els terratrèmols, les grans infraestructures urbanes, etc... Seria fantàstic, per exemple, gosar a fer una exposició temporal en la qual geòlegs i arquitectes especialistes ens mostressin què pot passar realment amb la Sagrada Família quan perforin el túnel de l'AVE, en què es basa la polèmica, quins riscos hi ha, paral·lels d'obres semblants en altres ciutats... Enllaçant les disciplines amb el dia a dia de la gent és com el museu pot esdevenir una entitat viva.

Ca2l

Ca2l és una empresa situada al Passeig de Sant Joan, a la vora d'Arc de Triomf. Per a mi sempre havia estat una referència i alhora un gran misteri perquè, des de fa anys, sempre que passo per la zona la curiositat m'atreu magnèticament cap als seus sorprenents aparadors, però mai no arribava a desxifrar a què es dedicaven. Fa uns dies, després de fer aquestes fotografies, em vaig decidir a investigar a internet... Ca2l es dedica a concebre projectes d'il·luminació per a tot tipus d'edificis, museus, monuments, establiments hotelers i comercials, jardins i paradors nacionals, etc. Entre els seus treballs es poden citar la il·luminació de la Casa Batlló, de la Pedrera o del Museu Guggenheim de Bilbao, per exemple, a més de gairebé tots els grans centres comercials de Barcelona.

Realment, els seus aparadors, que renoven constantment, sempre atreuen als vianants per la seva originalitat, i suposo que també perquè la gent no pot evitar preguntar-se què li estan intentant vendre... Entenc que a la fi l'estratègia és bona: despertar la intriga suficient en l'espectador com perquè s'animi a buscar més informació per sí mateix. En certa manera, en un museu, en una exposició, tot i que amb una intenció educativa, es tracta de fer el mateix: trobar les eines per despertar en el visitant les ganes d'aprofundir en un tema. En aquest sentit, és a dir, en la manera de copsar l'interès, d'atreure l'atenció de la gent, les estratègies publicitàries i comercials (aparadors, material gràfic, etc...) ens poden ser útils per a idear bons recursos museogràfics.

En les dues primeres imatges podem veure com es juga amb el xafarder que tots portem dins... El vidre de l'aparador està cobert per una làmina vermella, amb la qual cosa tan sols podem intuir que hi ha alguna cosa darrere que no ens deixen veure... a través de les lletres retallades. I evidentment, ens apropem a mirar "pel forat del pany" per acabar descobrint un encara més enigmàtic plafó ple de bolquers alineats. Aprofitar la curiositat innata de l'individu és una bona tàctica per crear-li interès envers el missatge que li volem transmetre.

De lluny, a l'altre aparador veiem una gàbia oberta i el missatge "Nyam, nyam"... i ens apropem per descobrir que un d'aquests gats daurats de basar xinès s'ha menjat l'angelical ocellet blanc. Cadascú que en tregui les seves conclusions...

No deixeu de passar-hi periòdicament... són força ingeniosos!.

Restauració en directe (Museu Marítim de Barcelona)

Les peces exposades als museus, com qualsevol altre objecte d'aquest món, acusen el pas del temps. Algunes són més delicades, o més sensibles als agents ambientals (temperatura, llum, humitat...), segons els seus materials constitutius. I depenent de la seva procedència, de quina ha estat la seva història i les seves condicions de conservació, poden presentar problemes més o menys greus que a la llarga posin en perill la seva supervivència. La feina del restaurador és reparar o minimitzar en la mesura del possible aquests danys que presenten les obres, i detenir o ralentir al màxim els processos de degradació que sofreixen. Però a banda d'això, el restaurador també s'encarrega d'una tasca pedagògica, és a dir, de fer-les legibles a ulls de l'espectador. Quan es fa la reintegració de les zones perdudes de la capa pictòrica d'un quadre, no es fa per raons de conservació, sino per evitar que les llacunes interfereixin en l'apreciació de l'obra.

Molts cops tinc la sensació que quan algú contempla un magnífic quadre amb uns colors esplèndids en una exposició, pot cometre l'error de pensar que ha estat així des del dia que l'autor el va pintar... i no s'adona que hi hagut unes mans, gairebé sempre anònimes, que amb molta cura i paciència han retirat una gruixuda capa marronosa de vernís oxidat pel pas dels anys que amagava totes les tonalitats originals. O potser davant d'una àmfora grega algú pot pensar que es va trobar sencera i intacta, tal com es mostra dins la vitrina del museu, quan en realitat es van recuperar els diferents fragments del fons del mar i es va reconstruir escrupulosament reintegrant les parts perdudes... Penso que és important que el visitant prengui consciència dels tractaments pels quals passa una peça abans de mostrar-la al públic.

En aquest sentit, voldria destacar la interessant iniciativa del Museu Marítim de Barcelona de mostrar de cara al públic la restauració d'una obra pictòrica de grans dimensions, des de l'anàlisi dels materials i el diagnòstic preliminar de les degradacions fins a la reintegració pictòrica, tot això acompanyat de plafons amb fotografies i informació complementària dels diferents processos.